Sorlidiscau.es

facebook Sorli DiscautwitterYoutube

Què en sabem de l'homeopatia

L'Homeopatia desperta la curiositat de moltes persones quan s'assabenten que algun familiar, amic o conegut seu, ha estat tractat reeixidament amb ella. No obstant això, cal reconèixer que l'escepticisme persisteix en moltes persones, ja sigui perquè és poc el que es difon sobre aquesta branca de la Medicina, o a causa que s'han format una idea distorsionada.

La paraula Homeopatia deriva de l'arrel grega omoios, que significa “semblant”, i pathos, que equival a “malaltia” o “patiment. “L'Homeopatia porta aproximadament 200 anys de pràctica, i podem definir-la com un sistema mèdic, no només terapèutic, que té un conjunt d'idees i fonaments diferents als de la al·lopatia (medicina tradicional). És vitalista perquè postula l'existència d'una força sense la qual la vida no podria explicar-se, i això la distingeix de l'escola convencional, que veu a l'ésser humà de manera mecanicista o anatomista”, és a dir, atenent només els fenòmens observables en la matèria.

Quan es parla d'Homeopatia gairebé sempre es vincula amb el seu descobridor, l'alemany Samuel Hahnemann (1755-1843), però la veritat és que el principi de semblança (que sosté que una malaltia pot ser guarida mitjançant un medicament que generi símptomes similars) ja es coneixia i va ser enunciada pel grec Hipòcrates (460-377 a. de C.), conegut com el pare de la Medicina occidental.

Hipòcrates va enunciar que “les malalties per causa coneguda (o més aviat, d'origen material proper, com quan algú s'emmalalteix per menjar aliments en mal estat) han de guarir-se per contraris, mentre que les malalties de causa desconeguda (o de causa distant al cos i la matèria, com un desordre per estrès o problemes familiars), han de guarir-se pel seu semblant”.

Es diu que a l'època de Hahnemann (finals del segle XVIII i inicis del XIX) s'empraven substàncies molt fortes per tractar malalties, per exemple, arsènic, que en dosi de 100 a 200 mil·ligrams és mortal. Senzillament, si la persona sobrevivia a aquests “remeis”, es guaria.

A Hahnemann li molestava molt l'agressivitat d'aquests procediments, i va buscar la forma d'administrar medicaments sense afectar als pacients. La clau la va trobar en Paracelso, qui sostenia que tota substància té la capacitat de ser un verí o un medicament, i que la diferència es troba en la dosi.

El metge alemany va tenir una idea genial: diluir el verí per reduir la seva toxicitat. Aquest fenomen en Homeopatia és diluir 1 part de la substància en 99 parts iguals d'aigua, i s’agiten. Després, de la solució resultant es pren una part i altres 99 d'aigua, i es repeteix l'operació, per exemple, 30 vegades. La Química diu, a través d'una fórmula, que després de 12 repeticions ja no hi ha substància activa en la solució, però els metges homeòpates observen que entre meses dilueix, més efecte té el medicament i influeix en plànols més profunds.

El següent pas de Hahnemann va representar una tasca esgotadora, i va consistir a fer una recopilació dels efectes que genera cada substància. Per a això, va comptar amb la participació de nombrosos voluntaris que prenien nota de les seves reaccions.

Aquest procediment s’hagués pogut dur a terme en ratolins, conills o gossos, però la constitució i funcionament orgànic dels animals no és com en els éssers humans. Per això, Hahnemann va fer preparats homeopàtics de diverses substàncies tòxiques i, sabent que eren inofensives, les va administrar als seus col·laboradors. A això se li diu “experimentació pura”.

El metge alemany no deia el nom de la substància que administrava per evitar suggestions. La tasca  d'atendre a 200 o 300 persones amb les seves respectives anotacions, va concloure en els primers llibres de registre de símptomes.

En les notes dels voluntaris van aparèixer símptomes molt comuns, presentats, diguem, en un 80% dels casos, però uns altres tenien una freqüència menor, de 60, 50 o 40%, i fins i tot algunes manifestacions ocorrien només en 5 o 10 persones. En el cas de l'arsènic, per exemple, la majoria de la gent va reportar cansament, esgotament amb un mínim esforç, ansietat, dolors, temor a la mort, agitació física o mental de la 1 a les 3 del matí, vòmit violent, cremor en orinar i micció involuntària.

Feta aquesta recopilació, el següent pas va ser l'administració dels preparats homeopàtics com a medicaments. Així, quan arribava amb Hahnemann un malalt amb asma (inflamació de les vies respiratòries que genera tos i incapacitat per respirar) ocasionada per humitat, que s'agreujava per la matinada, que tenia molta ansietat i sentia que anava a morir, li administrava arsènic tractat homeopáticament, ja que aquesta substància genera símptomes similars, i aconseguia la curació per llei de semblants.

Aquesta és la raó per la qual els metges homeòpates són molt curiosos, “preguntons”,  i molt específics en indagar sobre els símptomes; els interessa individualitzar el tractament, i per a això han de conèixer tots els detalls de les manifestacions. Són molt meticulosos perquè no poden donar medicaments per a malalties, sinó per a persones.

Aquí seria aplicable una creença que és tan antiga com la humanitat mateixa, que la pròpia naturalesa té el seu poder curatiu.

I finalment, es conclou, que cada persona, ha de buscar i trobar la millor manera de guarir el seu cos.

Sangria amb maduixes

Si vols preparar un sopar romàntic, o vols sorprendre fent als amics una beguda innovadora, pren nota.

La sangria amb maduixes és una de les versions de la sangria, la beguda de l'estiu, amb un toc romàntic i atrevit. És una beguda ideal per a celebrar en família, amics o parella, tot el que ha de venir amb la calor.

Aquesta sangria és una variant de la sangria tradicional, elaborada amb un bon vi, les maduixes, i si es vol, se li sol afegir un toc de sabor que poden afegir licors com el rom.

Què necessites:

  • Vi negre o rosat
  • Maduixes
  • Gasosa blanca
  • Licor dolç
  • Gel
  • Sucre

Com la prepares:

1. El primer pas és escollir un bon vi. Si la sangria acompanyarà un bon àpat, tria un vi negre, però si el que vols és que t'acompanyi tota la vetllada -incloent la sobretaula-, pots optar per un vi rosat.

2. Les maduixes prenen el protagonisme en aquest còctel, així que talla una bona quantitat d'elles. Si vols que el sabor a maduixa sigui més intens, talla-les dins del vi, perquè tot el sabor es quedi en la beguda.

3. Com a beguda amb gas, el millor és una gasosa blanca, sense sabors afegits que puguin distreure. Afegeix també una bona quantitat de sucre, perquè el resultat no ofereixi cap sensació alcohòlica.

4. El punt final l'ofereix un toc de licor. Pots usar un licor com l'Amaretto, un rom negre o un més suau.

Per a servir:

Un cop tinguis la beguda preparada, serveix-la a una gerra i afegeix el gel. Ara bé, si li vols donar un toc personal, serveix-lo en una copa i decora-la amb un tall de llimona o un altre cítric.

Consells:

Usa productes de bona qualitat per a obtenir una sangria de "primera": maduixes gustoses de temporada, i bons vins i licors.

Tenir cura de les ungles dels peus

Les ungles dels peus mereixen la mateixa atenció i cura que les ungles de les mans, ja que l'estètica és igual d'important en totes les parts del nostre cos. Per lluir uns peus bonics i arreglats, a més de protegir i cuidar la pell, has de dedicar una mica de temps a millorar l'aspecte i la bellesa de les ungles. Segueix els consells sobre com cuidar les ungles dels peus.

1. Aconseguir que les ungles dels peus llueixin impecables i es mantinguin sempre saludables és possible si segueixes una rutina de cures específiques. El primer pas és realitzar una neteja profunda de les ungles. Els peus estan en contacte directe amb el terra, i les ungles acumulen brutícia que és necessari eliminar cada dia. Quan rentis els teus peus, deixa'ls en remull durant uns minuts amb aigua i sabó, i incideix en la neteja de cada ungla, perquè no quedi cap tipus de brutícia.

2. Si hi ha alguna cosa que manté les ungles dels peus ben cuidades i amb un aspecte bonic, és la realització d'una bona pedicura. L'ideal és fer la pedicura de manera regular, ja que això marcarà la diferència entre uns peus ben o mal arreglats.

3. Ara pots fer-te la pedicura a casa, solament necessites les eines adequades i dur a terme les següents cures en les ungles dels peus:

  • Posa els peus en remull en aigua tèbia perquè les ungles s'estovin i poder treballar millor.
  • Exfolia els peus per eliminar les pells mortes.
  • Posa especial atenció al tall de les ungles. El tall ha de ser recte i en les cantonades no han de quedar massa curtes, així evitarem que creixin dins de la pell i s'encarnin. L'ideal és utilitzar un tallaungles en lloc d'unes tisores.
  • Una vegada estiguin ben tallades, llima les ungles en forma quadrada evitant que quedin becs. Procura no llimar massa les ungles dels peus ja que podrien arribar a fer-te ferida.
  • El següent pas és la retirada de cutícules. Utilitza un palet per a treure i empènyer suaument les cutícules cap a enrere. Les cutícules protegeixen les ungles i prevenen infeccions, pel que és millor no tallar-les.
  • Finalment, aplica una mica de crema hidratant a la zona de les cutícules per suavitzar-les.

4. Una vegada realitzats tots els passos anteriors, l'ideal és aplicar una base protectora en les ungles dels peus. Encara que si trobes que les teves ungles estan febles i trencadisses, serà millor optar per un tractament enfortidor, que les ajudi a recuperar el seu estat natural de manera més ràpida.

5. Quan les ungles dels peus estiguin boniques i perfectes amb aquestes cures, serà el moment de dóna’ls-hi color i decorar-les amb dissenys espectaculars. T'aconsellem que apliquis major quantitat d'esmalt, a la vora frontal de l’ungla, i menys en la punta, per prevenir que s'estellin. Així mateix, deixa les teves ungles sense pintar, almenys una vegada per setmana, perquè respirin i es mantinguin saludables a tot moment.

6. Les ungles dels peus també poden veure's afectades per l'aparició de fongs, trastorn conegut com onicomicosis. Quan es produeix una infecció per fongs, l'ungla es torna de color groguenc, més gruixuda i gran. Per prevenir-ho és aconsellable mantenir una bona higiene en els peus, portar calçat còmode, utilitzar calçat adequat en dutxes comunitàries, mantenir les ungles curtes i desinfectar les eines de pedicura abans d'usar-les.

 

Separació d'una parella

Vam veure en el darrer article les diferents etapes per les quals els individus poden passar en formar una parella. Les darreres etapes poden ser de desgast, d'inici de ruptura interna, i finalment de separació. Avui posem el focus en aquest moment final: la pèrdua de la parella.

El dol per la ruptura d'una relació, comparteix característiques similars a les d'un dol per defunció, tret que implica la presa de decisió d'alguna de les dues parts d'acabar amb una parella que s'havia constituït lliurement i amb expectatives en comú. Mantenir i complir aquestes idees per part de tots dos, sol ser difícil, pels conflictes que apareixen i produeixen insatisfacció, frustració i debilitament, i fins a pèrdua de la parella si no es resolen adequadament.

Quan s'estableix una relació, sempre existeix el risc latent de la pèrdua, com més intens sigui el compromís i l'amor, major serà el dolor.

El dol comú, o no complicat, té característiques i durada relatives i predictibles, determinades pel tipus de relació que es tenia amb la persona deixada, com va ser la pèrdua i el tipus de personalitat del que ho pateix.

L'objectiu del dol, és que la persona pugui adaptar-se a la seva nova realitat davant l'absència de la persona absent, recordar-la amb afecte sense desesperació, així com obtenir de la situació, un aprenentatge.

Un psicòleg nomenat Montoya, el 2011, va proposar cinc fases del dol. Considera el dol com un procés en fases, el que ajuda a comprendre-ho, i amb certa certesa, preparar-se buscant estratègies adequades per controlar la situació.

1. Aflicció aguda. Com a primera resposta, la persona reacciona amb incredulitat, fluctuant entre aquesta, i l'acceptació, segons el seu nivell d'angoixa, ja que acceptar la pèrdua que implica l'absència de la persona, és un procés llarg i complex, que requereix temps per a la seva adaptació.

2. Consciència de la pèrdua. Quan es reprèn la vida quotidiana, és quan realment es percep la pèrdua. És un període caracteritzat per una notable desorganització emocional, amb la constant sensació d'estar a la vora d'una crisi nerviosa i embogir.

3. Conservació-aïllament. Aquesta fase és experimentada per molts com "el pitjor període de tot el procés del dol", doncs, és durant aquesta, que l'aflicció s'assembla més a una depressió (ja com a trastorn psiquiàtric) o a una malaltia general.

4. Cicatrització. Aquest període de cicatrització significa acceptació intel·lectual i emocional de la pèrdua, i un canvi en la visió del món, de manera que sigui compatible amb la nova realitat i permeti a la persona desenvolupar noves activitats i madurar. Això implica que es visquin tots els sentiments propis del dol però, sense tanta angoixa com al principi. Les característiques més destacables, són reconstruir la forma de ser, reprendre el control de la mateixa vida que és una tasca difícil, i alhora, necessària.

5. Renovació. Aquesta etapa comença, quan la persona ha realitzat els canvis necessaris en la seva realitat, sentit i estil de vida, que ha recuperat la seva forma de veure's a si mateixa i al seu món amb un sentit positiu.

La conclusió a la qual tots els experts arriben, és que quan hi ha una separació d'una parella, cal saber que es passaran per diferents etapes, i per tant, quan estàs en les que et fan patir, saber que aquesta etapa, passarà, i s'estarà millor i, finalment, molt bé.

També es recomana demanar ajuda a un expert, si és precís, per exemple si el dol dura més de dos anys, o bé que durant el procés, hi ha una paralització total de la vida funcional.

I recordar que tothom en aquesta vida, i som molts milers de milions de persones al món, hem passat per una separació i, sabem que el que ens diuen les àvies, és cert "això passarà i en vindrà un de millor".

Espagueti negre amb calamars i gambes

Aquesta recepta és molt senzilla, els seus ingredients fan que no tinguis cap problema, i els seus colors, li donen un aspecte molt original. Els espaguetis estan preparats amb tinta de sèpia, i el toc de les gambes i els calamars, fa que aquesta recepta, tingui un sabor especial a mar: Espagueti de sèpia amb gambes i calamars

Què necessites: (per a 4 racions)

  • 400 g d'Espagueti al nero di sèpia
  • 100 g de gambes pelades
  • 100 g de calamars
  • 1,5 cebes
  • 5 dents d'all
  • 5 cullerades d'oli d'oliva
  • Sal i pebre al gust
  • 1 polsim de caiena mòlta
  • Fulles d'alfàbrega

Com els prepares:

1. Escalfa en una cassola gran, un litre d'aigua per cada 100 grams.

2. Quan comenci a bullir, tira 2 grapats generosos de sal i un rajolí d'oli. Seguidament afegeix els espaguetis. Remou amb una cullera de fusta perquè els espaguetis no s'enganxin i puguin quedar solts.

3. Una vegada transcorreguts els 9 minuts (o el temps de cocció indicat en l'envàs dels espaguetis al nero que utilitzis), escorre els espaguetis immediatament i passa la pasta per aigua freda (per tallar la cocció). Amb aquest procés aconseguirem el que es diu pasta "al dente" o al punt just, és a dir, que la pasta no es passi.

4. El més important per preparar el marisc és l'ordre en la que cous les verdures: primer les cebes, després els alls. Perquè si no els alls es passen i li donen un sabor cruixent però amarg.
Talla la ceba en juliana i les dents d'all molt picats. Afegeix un bon raig d'oli a la cassola, i sofregeix les cebes a foc lent, fins que es daurin. Trigaran entre 5-10 minuts.
Afegeix les dents d'all molt picats uns 3 minuts, sense deixar que es cremi la ceba, també a foc lent.

5. Rectifica de sal i pebre.

6. Introdueix els calamars i remou tot amb suavitat, per barrejar els sabors durant uns 5 minuts. Afegeix un polsim de Caiena mòlta, per donar-li el gust picant al plat.

7. Finalment afegeix les gambes. Deixa que es cuini tot durant uns 3 minuts. Només al punt de veure que les gambes estiguin un xic daurades.

8. Aparta del foc i tira els espaguetis que tens reservats.

Per a servir:

És molt important que serveixis el plat  immediatament després de fets, i calents. Decora amb fulles de alfàbrega.

Consells:

Usa 100 grams de pasta seca per persona, 100 g de pasta. És la mesura recomanada per persona, excepte si tenim algun apassionat per la pasta.

Si uses gambes congelades, deixa-les descongelar abans, i asseca-les amb un paper perquè no quedi aigua dins.

Etapes en la formació d'una parella

Les ruptures sentimentals es disparen després de períodes de vacances. Així ho constaten diversos estudis i estadístiques que desvelen que anualment a l'Estat espanyol 200.000 parelles contreuen matrimoni i que 50.000 se separa. A les vacances, les parelles conviuen moltes més hores que no pas durant els mesos de feina. El dia a dia al costat de la persona que estimes, es pot convertir en un constant de baralles i discussions. (Font: directe.cat)

Amb aquesta informació al davant, i tot sabent que l'estiu és aquí al costat, volem donar informació en una sèrie d'articles, sobre aquest tema.

Avui comencem per al principi: com es forma una parella.

La relació de parella és definida per Solomon (1989) com "un vincle que implica que dos subsistemes individuals es combinin per formar un nou subsistema familiar, i la tasca dels membres d'aquesta parella és desenvolupar conscientment i inconscientment un sistema de treball mutu, que els permeti funcionar de manera confortable sense sacrificar completament els valors i els ideals que els han portat a romandre junts".

Existeixen diferents teories sobre com es dóna l'elecció de parella, però totes coincideixen que la relació de parella s'organitza per etapes.

En la teoria d'acostament-allunyament, durant les dotze etapes de la relació, es defineixen cadascun dels aspectes que perceben els membres de la parella, i amb base en aquests, s'avaluen cognoscitivament i afectivament les conductes de l'altre:

1. Etapa estrany/desconegut: El primer pas d'una relació és la presència d'un desconegut, que es manté solament en la percepció, sense arribar a realitzar algun tipus de comportament per establir una relació.

2. Etapa de conegut: el subjecte percebut, es procedeix a avaluar-ho en els trets externs més excel·lents per mitjà de conductes de reconeixement com els somriures i salutacions; comença llavors el procés d'ideació a futur amb l'ara conegut, a un nivell superficial, però prenent en compte els avantatges i desavantatges d'intimar.

3. Etapa d'amistat: En decidir que la relació amb el conegut transcendeixi, s'arriba a aquesta etapa, a vegades donada per una motivació afectiva de proximitat però no romàntica, i en unes altres perquè es pensa que la relació pot satisfer algunes necessitats (aquesta etapa pot no presentar-se).

4. Etapa d'atracció: Ocorre quan els interessos són romàntics; sorgeix la necessitat d'acostar-se, conèixer-se i buscar moments per a fer-se més interdependents.

5. Etapa de passió: En aquesta etapa s'experimenta una resposta fisiològica i una interpretació cognoscitiva de gran intensitat, existeix atracció i excitació, que fa considerar la relació com de major proximitat. Destaquen aspectes com el desig, lliurement, desesperació i és usual que sigui fugaç.

6. Etapa de romanç: Igual que en l'anterior existeix atracció, i a més la persona sent alguna forma de satisfacció; és una etapa d'afecte i il·lusió, de comprensió i devoció.

7. Etapa de compromís: La parella està d'acord a continuar dins de la seva relació a llarg termini. Aquesta decisió es dóna amb base als antecedents de romanç i passió.

8. Etapa de manteniment: En consolidar-se el compromís, es requereix que s'estableixin conductes per promoure el seu manteniment. La rutina diària pot deteriorar la relació o enfortir-la per a la vida en família, però s'han de resoldre diversos problemes per a una adequada convivència.

9. Etapa de conflicte: A causa de les noves responsabilitats en tenir major convivència, la parella es veu embolicada en situacions estressants, que, de no resoldre's a curt termini, poden fer que el conflicte aconsegueixi predominar.

10. Etapes d'allunyament i desamor: Quan el conflicte predomina, es fereixen i deixa de ser plaent la interacció, la parella evita el contacte pel temor i la frustració que li causa. La percepció que té un de l'un altre és negativa, fins i tot les coses que abans semblaven agradables, ara es jutgen com a inacceptables, i fins i tot com a atacs.

11. Etapa de separació: Quan ja no és possible mantenir la relació, almenys un dels dos comença a plantejar-se altres opcions, com tenir una altra parella o separar-se, si succeeix això últim, comença el procés de dol per la pèrdua.

12. Etapa d'oblit: Sota la teoria del cicle d'acostament-allunyament, aquesta és l'última etapa, en la qual es tanca el cercle de la relació.

Els individus que formen la parella, poden passar en diferent ordre per aquestes etapes i els membres no sempre estan en la mateixa categoria que la seva parella. A més, amb freqüència algunes persones arriben a una etapa i no necessiten continuar a la posterior, això depèn de la percepció i avaluació cognoscitiva i afectiva que es faci de la parella, a més del context social i l'etapa de la relació en què es trobin, això sense oblidar les característiques pròpies de l'individu.

En el proper article, posarem el focus en els processos de separació de les parelles i del dol necessari en aquests casos.

Esquinç de turmell a la primavera

Els esquinços de turmell són lesions molt comunes. Cada dia visiten Centres de Salut de Catalunya, centenars de persones per caigudes, i se'ls diagnostica un esquinç. Sobretot ara, que es comença a practicar esport a l'aire lliure, o es vol seguir una rutina ràpida per accelerar la pèrdua de pes. Et donem pistes sobre aquesta lesió, perquè estiguis previngut.

Algunes vegades, més enllà de la incomoditat de perdre l'equilibri, i un petit ensurt, inclús amb dolor, aquest s'esvaeix ràpidament i pots seguir amb el teu dia. Però l'esquinç podria ser més greu; el turmell podria inflamar-se i podria generar dolor en posar el teu pes sobre ell. Si és un esquinç greu, inclús es pot haver escoltat un "espetec", quan ocórrer la lesió.

Un esquinç de turmell significa que un o més lligaments de la part exterior del turmell, s'estripen. Si no es tracta correctament, podries tenir problemes a llarg termini. Generalment el turmell es doblega cap a dintre (esquinç per inversió) o cap a fora (esquinç per eversió). Els esquinços per inversió, produeixen dolor al llarg de la part exterior del turmell, i són el tipus més comú. El dolor al llarg de la part interior del turmell, podria representar una lesió més greu als tendons, o als lligaments que sostenen l'arc, i haurien de ser avaluades sempre per un metge.

Tens més possibilitats de esquinçar-te el turmell quan tens els teus dits a terra i els talons cap amunt (flexió plantar). Aquesta posició posa pressió sobre els lligaments del turmell, fent-los vulnerables. Una força sobtada com pot ser trepitjar sobre una superfície irregular, podria doblegar el teu turmell cap a dintre (inversió). Quan això ocorre, un, dos o tres dels lligaments, podrien lesionar-se.

Pot ser difícil diferenciar un esquinç, d'una fractura, sense una radiografia. Si no pots suportar el pes del teu cos després d'aquest tipus de lesió, o si s'inflama o es deforma molt, hauries de buscar tractament mèdic d'un professional (metge o quiropràctic).

Explica al metge què estaves fent quan et vas esquinçar el turmell. Ell o ella ho examinarà i podria sol·licitar una radiografia per assegurar-se que no hi hagi fractura de l'os.

La majoria dels esquinços de turmell, no necessiten cirurgia i els esquinços lleus es tracten millor amb un programa de rehabilitació funcional.

Depenent de quants lligaments t'hagis lesionat, es classificarà com a Grau I, II o III.

Tractament per a l'esquinç de turmell. El tractament correcte d'un esquinç de turmell, podria prevenir un dolor crònic i inestabilitat.

Per a un esquinç de Grau I, segueix les següents pautes:

  • Reposa el turmell, no usant-lo per caminar. Limita el pes que suporta. Usa crosses si és necessari; si no hi ha fractura, és segur col·locar una mica de pes sobre la cama. Sovint una fèrula de turmell, ajuda a controlar la inflamació i aporta estabilitat mentre s'estan sanant els lligaments.
  • El Gel, ajuda a mantenir baixa la inflamació. No col·loquis el gel directament sobre la pell (usa un tros de tela com una funda de coixí entre la borsa de gel i la pell) i no tinguis el gel durant més de 20 minuts seguits, per evitar una lesió a la pell.
  • Comprimir, pot ajudar a controlar la inflamació, i també sostenir la lesió.
  • Eleva el peu reclinant-lo i recolzant-lo per sobre de la cintura o el cor, segons sigui necessari, per enfortir la circulació de retorn de la sang.
  • En general, la inflamació baixa en uns dies.

Per a un esquinç de Grau II, se sòl fer el mateix tractament que pel Grau I, només que trigarà més temps a sanar. Un metge podria immobilitzar, o col·locar una fèrula, en el turmell esquinçat.

Un esquinç de Grau III, posa en risc l'estabilitat permanent del turmell. En rares ocasions es podria necessitar una cirurgia per reparar el dany, especialment en atletes de competició. Per a esquinços de turmell greus, el metge podria considerar també, el tractament amb un guix, curt de cama, durant dues a tres setmanes, o una bota fèrula. Les persones que s'esquincen el turmell repetidament, podrien també necessitar reparació quirúrgica per reforçar els seus lligaments.

Rehabilitació per a un esquinç de turmell

Totes les lesions de lligaments necessiten rehabilitació. En cas contrari, el turmell esquinçat podria no sanar per complet, i podries lesionar-te novament.

Tots els esquinços de turmell, des dels suaus fins als greus, requereixen tres fases de recuperació:

  • Fase I: inclou reposar, protegir i reduir la inflamació del turmell lesionat.
  • Fase II: inclou recuperar la flexibilitat, rang de moviment i força del turmell.
  • Fase III: inclou tornar gradualment a l'activitat en línia recta, i fer exercicis de manteniment, després d'esports més de fricció, com el tenis, el bàsquet o el futbol.

Una vegada que puguis estar dempeus novament sobre el teu turmell, el metge prescriurà els exercicis de rutina, per reforçar els teus músculs i lligaments, i per augmentar la flexibilitat, equilibri i coordinació. Després, podràs caminar, trotar o córrer en figures de vuit amb el turmell embenat.

És important completar el programa de rehabilitació, per assegurar-te que tindràs menys possibilitats de lesionar-te novament el mateix turmell. Si no completes el programa de rehabilitació, podries patir de dolor crònic, inestabilitat i artritis al turmell.

A fi d'evitar futurs esquinços de turmell, posa atenció als senyals d'alerta del teu cos, reduint la velocitat quan sentis dolor o fatiga, i mantenint-te en forma amb bon equilibri muscular, flexibilitat i força en els teixits tous.

Amanida de llenties, pinyons i ous escaldats

Arriba l'estiu i les amanides prenen posició en el podi dels menús. Si són lleugeres, com a primer plat o acompanyament, i si són ben completes, poden ser plat únic. Et proposem avui una amanida, completíssima, per a dur-te a la feina, a la muntanya, o a casa: Amanida de llenties, pinyons i ous escaldats.

Què necessites (per a 4 racions)

  • 600 grams de llenties
  • 3 pebrots (1 groc, 1 vermell i 1 verd)
  • 1 ceba tendra i una vermella
  • 50 grams de pinyons
  • 4 ous
  • Oli d'oliva verge extra
  • 1 culleradeta de maionesa
  • Un polsim de sal i sucre
  • 1 fulla de llorer
  • 1 dent d'all pelat
  • Vinagre i mostassa

Com la prepares:

1. Posa les llenties en remull durant 12 hores en aigua freda. Passades les hores, escorre 'les.

2. En una cassola amb un litre d'aigua, posa les llenties, la dent d'all i la ceba pelada i sencera. Afegeix també la fulla de llorer. Cou a foc lent durant 60 minuts. Una vegada cuites, escorre molt bé les llenties, i aparta la ceba, l'all i el llorer.

3. Renta els pebrots, asseca'ls i assaona'ls al gust. Després, rosteix-los durant 45 minuts. Renta'ls i treu les llavors, i talla'ls a daus.

4. La ceba tendra, cal pelar-la i tallar-la en rodanxes. La pots estovar, ficant-la en aigua bullent durant 1 minut. L'escorres, i la deixes refredar.

5. Per a escaldar els ous, posa una cassola amb aigua bullent i una mica de sal, i introdueix d'un en un els ous. Retira'ls quan s'hagi quallat la clara.

Prepara l'amaniment:

Barreja la maionesa, l'oli d'oliva verge extra, el vinagre, la mostassa, la sal i el sucre. Vés-lo provant fins que tingui el gust que desitges.

6. Quan està tot refredat, barreja tots els ingredients amb l'amaniment, remou, i deixa a la nevera, fins al moment de menjar-la. Els ous també deixa'ls a la nevera, però a part.

Abans de servir:

En una paella amb oli, daura els pinyons.

Per emplatar:

Treu de la nevera, una estona abans, la barreja i els ous. Serveix una ració a cada plat, i col·loca-hi els pinyons. A sobre un ou escaldat partit per la meitat.

Bon profit!

La rinitis al·lèrgica

Passejant pel carrer t'has adonat quantes persones pateixen de Rinitis? Poder inclús ets una d'elles.

Donem avui una mica de llum a aquesta al·lèrgia, associada a un conjunt de símptomes que afecten el nas. Aquests símptomes es presenten quan inhales alguna cosa a la qual ets al·lèrgic, com la pols, caspa o pol·len. Els símptomes també poden ocórrer quan consumeixes aliments als quals ets al·lèrgic. La rinitis al·lèrgica deguda al pol·len de les plantes, és la que més brolla a la primavera.

Causes:

Un al·lergen és alguna cosa que desencadena una al·lèrgia. Quan una persona amb rinitis al·lèrgica inhala un al·lergen, com el pol·len o la pols, el cos allibera químics, fins i tot histamina, la qual cosa ocasiona símptomes d'al·lèrgia.

Una reacció al·lèrgica al pol·len: Les plantes que causen aquesta al·lèrgia, són els arbres, les pastures i les males herbes. El pol·len és transportat pel vent. (El pol·len de les flors és transportat pels insectes i no causa aquesta al·lèrgia).

Els tipus de plantes que la poden causar, varien d'una persona a una altra i d'una àrea a una altra. La quantitat de pol·len en l'aire pot afectar el desenvolupament dels símptomes.

-Els dies calents, secs i ventosos són més propensos a tenir una gran quantitat de pol·len en l'aire.

-Els dies freds, humits i plujosos, fan que el pol·len vagi al sòl.

Les al·lèrgies són hereditàries. Si tots dos pares sofreixen d'això, tu també ets propens a patir-les. La probabilitat és major si és la mare qui té les al·lèrgies.

Símptomes:

Els símptomes, que ocorren poc després d'estar en contacte amb la substància a la qual ets al·lèrgic, poden ser: Picor al nas, la boca, els ulls, la gola, la pell o a qualsevol àrea

Problemes amb l'olfacte:

  • Rinorrea
  • Esternuts
  • Ulls plorosos

Els símptomes que es poden desenvolupar posteriorment poden ser:

  • Nas tapat (congestió nasal)
  • Tos
  • Sentits tapats i disminució del sentit de l'olfacte
  • Mal de coll
  • Cercles foscos sota els ulls
  • Inflor sota els ulls
  • Fatiga i irritabilitat
  • Mal de cap

Com es reconeix a l'invasor: Proves i exàmens

El metge durà a terme un examen físic i farà preguntes sobre els símptomes. Et preguntarà si els símptomes varien d'acord amb el moment del dia o la temporada, i l'exposició a mascotes o altres al·lèrgenes.

Les proves per a al·lèrgies poden revelar el pol·len o altres substàncies que desencadenen els símptomes.

Les proves cutànies són el mètode més comú de proves per a al·lèrgies. Si el metge determina que no et pots sotmetre a proves cutànies, hi ha exàmens de sang especials que poden ajudar amb el diagnòstic. Aquestes proves poden mesurar els nivells de substàncies relacionades amb al·lèrgies.

Estil de vida i evitar els al·lèrgens:  El millor tractament és evitar els pòl·lens que causen els símptomes. Pot ser impossible evitar tot el pol·len, però amb freqüència pots prendre mesures per reduir l'exposició.

Et poden receptar medicaments per tractar la rinitis al·lèrgica. El medicament que et recepti el metge, dependrà del tipus i la gravetat dels símptomes. També es tindrà en compte la teva edat, i si tens altres afeccions de salut, com l'asma.

Per la rinitis al·lèrgica lleu, una rentada nasal pot ajudar a eliminar el moc del nas. Pots comprar una solució salina en una farmàcia o pots preparar-ne una a casa, usant 1 tassa (240 ml) d'aigua calenta, mitja culleradeta (3 g) de sal, i un polsim de bicarbonat de soda.

Antihistamínics Els antihistamínics funcionen bé per tractar els símptomes d'al·lèrgies. Es poden utilitzar quan els símptomes no ocorren molt sovint, o no duren molt temps.

Tingues en compte el següent: Molts antihistamínics presos per via oral, es poden comprar sense necessitat de recepta. Alguns poden causar somnolència. No s'ha de conduir ni operar maquinària, després de prendre

Aquest tipus de medicament. Uns altres causen poca o cap somnolència. Els antihistamínics nasals en aerosol, funcionen bé per tractar la rinitis al·lèrgica. Pregunta-li al metge si has de provar aquests medicaments primer.

Corticoesteroides: Els corticoesteroides nasals en aerosol, són el tractament més efectiu per la rinitis al·lèrgica. Funcionen millor quan s'usen de manera contínua, però també poden servir quan s'utilitzen per períodes de temps curts. Generalment són segurs per als nens i els adults.

Descongestionats: Els descongestionants també poden ajudar a reduir els símptomes, com la congestió nasal. No els utilitzis més de 3 dies.

Altres Medicaments: Els inhibidors de leucotriens són medicaments receptats que bloquegen els leucotriens. Aquests són químics que el cos allibera en resposta a un al·lergen, que també desencadena símptomes.

Bovines Antial·lèrgiques: Les vacunes contra les al·lèrgies (immunoteràpia) algunes vegades es recomanen si no pots evitar el pol·len i si els seus símptomes són difícils de controlar. Això inclou injeccions regulars del pol·len al qual ets al·lèrgic. Cada dosi és lleugerament major a l'anterior, fins que aconsegueixis la dosi que t'ajudi a controlar els símptomes. Les vacunes contra les al·lèrgies poden ajudar al cos a ajustar-se al pol·len que està causant la reacció.

Tractament d'immunoteràpia Sublingual: En lloc de les vacunes, un medicament posat sota la llengua pot ajudar per a les al·lèrgies causades per la pastura i l'ambrosia. Expectatives (pronòstic) La majoria dels símptomes de la rinitis al·lèrgica es poden tractar. Els casos més greus requereixen vacunes per a al·lèrgies. Algunes persones (especialment nens) poden superar una al·lèrgia a mesura que el sistema immunitari es torna menys sensible a l'al·lergen. No obstant això, una vegada que una substància, com el pol·len, et causa al·lèrgies, això regularment segueix afectant la persona per molt temps.

Quan contactar a un professional mèdic

  • Presentes símptomes greus.
  • El tractament que abans era efectiu, ja no assorteix cap efecte.
  • Els símptomes no responen al tractament.

Prevenció: Algunes vegades, pots prevenir els símptomes evitant el pol·len al qual ets al·lèrgic, i aquestes mesures cal tenir-les en compte, si els símptomes són greus: Durant l'estació del pol·len, has de romandre en espais interiors on hi hagi aire condicionat si és possible. Dormir amb les finestres tancades, i conduir amb les finestretes apujades.

Què és i què fem amb la psoriasi (II)

La darrera setmana vam escriure sobre la psoriasi. Avui volem tractar la relació que té aquesta malaltia, amb d'altres, tant en l'àmbit físic, com emocional.

En termes generals podem dir que la psoriasi, és una afecció autoimmune que es manifesta per una descamació de la pell, que produeix lesions, capaces d'alterar moltíssim la vida de les persones que la pateixen. Sempre s'ha considerat que el seu procés evolutiu, estava lligat fonamentalment a factors psicològics.

D'altra banda se sap també que, si aquest mateix procés immunològic que causa la psoriasi ataca les articulacions, es desencadena l'anomenada artritis psoriàsica, que té alguns punts de similitud i uns altres de diferència amb l'artritis reumatoide.

El que tal vegada sigui menys conegut és que, per mecanismes que es coneixen bé i uns altres no tant (simplement s'han corroborat relacions estadístiques), la psoriasi també està relacionada amb la diabetis, l'obesitat, les malalties cardiovasculars i una afecció inflamatòria intestinal coneguda com a malaltia de Crohn. Com a exemple, està demostrat per estudis internacionals, que els malalts de psoriasi, tenen tres vegades més possibilitats de sofrir un infart de miocardi que la resta de la població.

Actualment, es calcula que la prevalença de psoriasi a Espanya, podria ser del 12% de la població, encara que només en un de cada quatre afectats, tindria conseqüències que afectin la qualitat de vida.

No obstant això, s'estima que entre 15 i 20% de les persones amb psoriasis, tenen algun grau de compromís articular, "encara que ha de quedar clar que en molt pocs d'ells aquest compromís pot tenir conseqüències discapacitants", comenta un especialista en dermatologia.

A Estats Units, on els índexs d'obesitat són reconegudament alts, la prevalença d'obesitat entre els pacients amb psoriasis superaria el 40%.

Seria doncs important, que el dermatòleg indagui a cada pacient amb psoriasi, per saber si existeix algun grau de compromís articular, perquè si hi és, es podria aplicar precoçment un tractament que impedeixi la progressió de l'artritis.

Per aquest mateix motiu, també seria aconsellable que les persones amb psoriasi, quan tenen algun tipus de dolor en les articulacions, l'hi facin saber al metge, perquè és freqüent que la persona no associï aquest tipus de dolors a la psoriasi, i llavors l'artritis progressi.

També cal posar èmfasi en les seqüeles psicològiques de tenir nafrada gran part del cos, o bé una petita porció però en parts molt visibles, com la cara o les mans. Els especialistes posen l'accent que tals seqüeles, són directament proporcionals a la severitat de la psoriasi, amb el que es pot calcular que entre un 10 i un 15% pot estar afectat psicològicament o emocionalment de manera important.

I de manera recíproca, s'apunta que en alguns pacients, l'aspecte emocional i l'estrès agreugen la psoriasi directament, i també indirectament, perquè l'estrès i els problemes emocionals dificulten les possibilitats de complir correctament els tractaments: prendre la medicació, anar al metge o concórrer a les sessions de fototeràpia, per exemple.

Es considera que quan les lesions passen a cobrir més d'un 3% de la superfície de la pell, la persona passa d'un estat de psoriasis "lleu" a una "moderada", i amb més d'un 10%, "severa". Però aquí es compleix la màxima que "cada pacient és un món", i són massa els factors capaços de determinar en quina mesura la malaltia pot afectar la qualitat de vida. Per exemple, una adolescent que no pot posar-se la faldilla a l'estiu, una persona amb intensa activitat social que no pot donar la mà, homes i dones que tenen les seves lesions a la zona genital, o qui té afectada la seva esquena i que la vol mantenir sempre coberta, rebran de manera molt diferent l'impacte de la malaltia, i això no necessàriament tindrà a veure amb la quantitat de pell afectada.

Les malalties associades afegeixen més complexitat a aquest panorama, sobretot tenint en compte que la psoriasi és una malaltia crònica -es pot controlar però no té guareix definitiva- i per tant els mecanismes que la causen estan sempre presents, i es transformen en un factor de risc comú al qual la persona, la seva família i tots els metges que l'atenguin, i no només el dermatòleg, haurien d'estar atents, i treballar conjuntament.

Pàgina 1 de 73

Buscar

 

Subscriure's

feed-image Blog Sorli Discau

Etiquetes